Transicionant cap a l’estat propi

És evident que a Catalunya els fets s’estan precipitant més ràpidament del que ens podíem pensar fa només uns quants mesos. La multitudinària manifestació unitària del 12 de setembre (poosiblement la més multitudinària manifestació d’Europa en els últims 50 anys) ha estat sens dubte un motor de canvi fonamental. No ha estat però l’únic. Aquest canvi de majories no s’esdevé d’un dia per l’altre. Possiblement les retallades de l’Estatut del 2006 i el cansament de la majoria de la població veient com aquí hem de patir retallades mentres els nostres diners se’n van per a construir autopistes gratuïtes, quilòmetres d’AVE que no porten enlloc i aeroports que no tenen ni avions ni vols han estat altres elements que ens han portat en aquest punt de no retorn. I sobretot la feina feta per l’ANC que ha sabut teixir amb responsabilitat una xarxa civil cohesionada i il·lusionada cap a objectius clars.

Deixeu-me dir que segurament, la feina d’algunes organitzacions polítiques que mantenint el seu discurs fidel, fent pedagogia i com es diu vulgarment “picant pedra”, ha donat finalment també els seus fruits.

Ara caldrà que hi hagi unitat més que mai, si més no en els temes cabdals d’aquesta “transcició nacional”, i serietat, molta serietat. Pimer perquè la feina que toca fer és molta i feixuga, però il·lusionadora. Serà complicada, i ens queda per convèncer encara a molta gent que cal fer aquest pas. Per tant han de veure que les coses es fan en sèrio, amb transparència i amb molta pedagogia. I segona perquè des de fora se’ns analitzarà amb lupa. Qualsevol pas en fals, qualsevol sortida de to, qualsevol desavinença greu, qualsevol relliscada l’aprofitaran per desprestigiar-nos i alertar als que precisament estan en periode de convenciment.

Unitat i seritat. I a partir d’aquí, un full de ruta clar. Cal que tothom sàpiga on anem i perquè. De moment ERC ja ha aconseguit posar el calendari una mica més clar, afegint a la declaració aprovada en el Parlament aquest passat dijous dia 27 de setembre per CiU, ERC i ICV-EUiA, la celebració d’un referèndum per a la propera legislatura (tot i que a última hora CiU va exigir afegir-hi la paraula “preferentment”). ERC  ha de ser  la força que ha de garantir que aquest full de ruta no es mogui ni es deviï, perquè som els que estem on érem fa molts anys. Per això cal que ERC sigui forta en asquets legislatura clau que s’engegarà a partir del 25 de novembre, i passem a ser la 2a força del país. Si volem que el procés no es torci, si volem garantir a més que el procés cap a l’estat propi no sigui perquè si, sinó per poder tenir capacitat de decidir per nosaltres mateixos amb els nostres recursos les polítiques socials que fan falta, si volem aconseguir representar la majoria social que ha de permetre fer aquest pas, seria lògic que CiU i ERC ocupessin les dues primeres posicions en la representació parlamentària.

Jo votaré ERC, garantia de futur, de serietat, de compromís des de sempre i de treball.